Quan Permagel va obtenir el Premi Editor 2018 ja s'albirava que no seria un llibre qualsevol. La forma original de narrar d'Eva Baltasar fa una mica com entrar al mar o al riu quan l'aigua és freda. Primer entres poc a poc, però quan estàs dins, ja no en pots sortir.
Tot i que el personatge, no es fa estimar gaire, tens ganes de saber què li passa, i ho acabes sabent sense remei. Amb metàfores com "El futur espera i és un ren, aturat en una carretera secundària.” caminarem full a full fins al final.
I aquest Sant Jordi estrafolari que hem viscut enguany, ha sortit la segona part de la trilogia, Bouder, que no ha necessitat de gaire rebombori mediàtic perquè els que hem llegit la primera, correm a la llibreria a buscar la segona. Que no deceb... Amb paràgrafs com aquest:
"Quan la Samsa se m'asseu a sobre,amb els pits alçats en la nit com litorals,la llum de les espelmes la reflecteix en aquesta aigua i em sembla que soc un galió a punt d'enfonsar-se i que ella és el meu mascaró"
