Pompeu Fabra i Poch nasqué a Barcelona el 1868 i morí a Prada (Conflent) el 1948, a l'exili. Estudià la carrera d'enginyer industrial, i ocupà una càtedra de química a l'escola d'enginyers de Bilbao, on residí durant deu anys (1902-1911). Amb tot, de molt jovenet encara, s'afermà en ell la decisió de dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua. Formà part de L'Avenç, on promogué (1890-91) una campanya memorable per a la reforma ortogràfica, amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó. Fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i president de la Secció (1917-1948). Fou president de l'IEC (1921-1935, intermitentment). És considerat l'ordenador de la llengua catalana moderna. Participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).
Autor de la Gramática de la lengua catalana (1912), impulsà la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913). Per encàrrec de l'IEC, que l'adoptà com a oficial, publicà la Gramàtica catalana (1918). És l'autor de les Converses filològiques i del Diccionari general de la llengua catalana (1932), concebut com a canemàs del futur diccionari de l'Institut.
El 1939 s'exilià, i pòstumament s'edità la seva nova Gramàtica catalana (1956). Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona i, en esdevenir autònoma la Universitat, fou president del patronat universitari (1933), i, per raó del seu càrrec, sofrí empresonament (1934). Esdevingué un home molt popular al país i, entre el 1931 i el 1936, fou objecte de molts i reiterats homenatges. La universitat de Tolosa (Llenguadoc) el nomenà doctor honoris causa, i la Societat Catalana d'Estudis Històrics, president honorari.
